La llengua i la Història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble.
(Santa Cruz de Tenerife, 6 de maig de 1845 – Barcelona, 18 de juliol de 1924) fou dramaturg,polític i poeta en llengua catalana. La seva extensa obra, notable per unir a una aparença romàntica els elements principals del realisme, el va fer un dels màxims exponents de la Renaixença o “ressorgiment” de les lletres catalanes a finals del segle XIX.
Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada.
(Reus o Riudoms, 25 de juny de 1852 – Barcelona, 10 de juny de 1926) va ser un arquitecte català, reconegut internacionalment com un dels genis més rellevants de l’arquitectura.
A un país que té un goril·la blanc i una verge negra li ha d’anar bé per força.
(Vilagarcía de Arousa, 2 de setembre del 1947 - Barcelona, 1 de març de 2009) fou un actor de teatre galaico-català resident a Catalunya i especialitzat en mim, imitacions i monòlegs. Destacà per la seva ironia, el seu àcid sentit de l’humor i la seva incontenible xerrameca esquitxada de constants renecs. Es definia com un “actor galaico-català: galaic perquè vaig nàixer a Galícia encara que quasi mai he viscut allà i català perquè sempre he viscut aCatalunya encara que mai he nascut aquí”.
Braços en creu damunt la pia fusta,
Senyor, empareu la closa i el sembrat,
doneu el verd exacte al nostre prat
i mesureu la tramuntana justa
que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat.
Carles Fages de Climent, Oració al Crist de la Tramuntana
(Figueres, 1902 - 1968) fou un escriptor, poeta i periodista altempordanès.
Nota: No hi ha paraules per descriure la ràbia i tristor que em provoca l’incendi a l’Empordà. Ara el màxim que podem fer és agraïr als milers de bombers que hi treballen i mostrar-nos disposats a col·laborar en tot el que poguem. De moment us enllaço amb la campanya #1Català1Arbre.
Quan moriré porteu-me a l’Empordà,
només a l’Empordà, porteu-me a l’Empordà,
que no hi ha terra que a la meva carn
la sedueixi tant…
i abans que sigui massa tard
faig la reserva del forat.
(Girona, 7 de maig de 1948) és un músic i cantautor català que va pertànyer al grup dels Setze Jutges i que es pot considerar com un dels capdavanters de la Nova Cançó. Com a artista engatjat, ha estat un referent, no solament musical, sinó també intel·lectual de tres generacions.És prou legítim que un poble prengui mesures per protegir la seva cultura, com legítim és que es preocupi de fer-la conéixer, i, si pot, d’escampar-la pacíficament…
(L’Aranyó, Segarra, 1918 – Barcelona, 1990), escriptor català.
Citació completa: És prou legítim que un poble prengui mesures per protegir la seva cultura, com legítim és que es preocupi de fer-la conéixer, i, si pot, d’escampar-la pacíficament, però aquest poble renuncia a qualsevol legitimitat quan es nega a acceptar que el dret que l’assisteix, també el tenen els altres. En el nostre cas concret, cal deixar ben clar que si Castella/Espanya s’hi acull, a aquest dret, però no el reconeix a Catalunya, la nostra terra és una terra ocupada, sotmesa a colonització…
Llegit a: Diccitionari. Per a consultar “la meva biblioteca” fes un clic aquí.
Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.
Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, 21 de setembre de 1859 – Barcelona, 25 de desembre del 1933) va ser militar, polític i President de la Generalitat de Catalunya, conegut popularment com L’Avi.
El que és més, jo sóc català.
Original en anglès: What is more, I am a Catalan
(El Vendrell, Baix Penedès, 1876 – San Juan, Puerto Rico, 1973) fou un violoncel·lista, pedagog, director i compositor musical català. La seva gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel que, més tard, va ser adoptada per tots els violoncel·listes del món. La seva interpretació d’El cant dels ocells ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món, i de manera molt més significativa dins l’àmbit català.
Nota: Pau Casals és considerat un dels set savis de Catalunya. Per a llegir més sobre el tema fes un clic aquí.
Moment: El 24 d’octubre del 1971, amb gairebé 95 anys, Pau Casals rebia a Nova York la Medalla de la Pau de les Nacions Unides i pronunciava, en un discurs improvisat, les famoses paraules “I’m a Catalan”. Casals va parlar de la seva mare, de la seva enyorada Catalunya i de la pau i, emocionat, va tornar a agafar el violoncel després de molt de temps per interpretar El cant dels ocells.
Relacionat amb notícia: Avui fa 40 anys d’aquesta data. Per a llegir més de la notícia al diari ARA feu clic aquí.
Per a llegir el discurs sencer, en la versió original anglesa i la versió catalana, feu clic aquí. Font: http://www.webs.racocatalà.cat
Per a veure el vídeo del discurs feu clic aquí. Font: youtube
Els drets històrics som nosaltres. Els drets històrics és l’únic que tenim. Catalunya és una nació no pas perquè Espanya ens robi els diners. Catalunya és una nació perquè generacions i generacions de persones s’entossudeixen a viure. Catalunya té dret a viure. Som l’espelma que els vents no han pogut bufar. Som l’únic llum que no s’ha d’apagar.
(1975), periodista, doctor en Comunicació i professor de la FCC Blanquerna (Universitat Ramon Llull). És director de l’editorial Trípodos. Crític literari d’El País i guionista de documentals per a televisió. Ha treballat com a reporter i guionista (TV3, Canal 9, Canal Estilo, Antena 3 i Tele 5) i també a la premsa.
Llegit a: l’article “La llum que no podrà apagar cap Zaragoza”, al diari El Singular digital.
Com va dir l’Esther a Grècia, arriba el moment de seure una estona, de tornar a casa, de tornar al lloc on pertanyem i de mirar la nostra terra amb la mateixa curiositat que hem mirat la resta del món. Hem après que a tot arreu hi viuen persones amb somnis, sentiments i preocupacions, i hem vist que Catalunya és comparable a qualsevol altre poble del planeta. La única cosa que ens diferencia és que ells han tingut la oportunitat de decidir el seu propi camí. I sé que nosaltres, tard o d’hora, també farem aquest camí. Adéu, i gràcies.
(Sabadell, 13 d’agost de 1965)també conegut com a Mikimoto, és un periodista català. És cofundador, juntament amb Carles Cuní, del Grup Flaix, que inclou les emissores Flaix FM i Ràdio Flaixbac i, anteriorment, el canal de televisió Flaix TV.
