Qui s’atura a plorar, qui es lamenta contra la pedra hostil del desànim, qui es posa a una altra cosa que no sigui el combat, no serà un vencedor, serà un vençut lent.
Original en castellà: Quien se para a llorar, quien se lamenta contra la piedra hostil del desaliento, quien se pone a otra cosa que no sea el combate, no será un vencedor, será un vencido lento.
(Oriola, 30 d’octubre de 1910 – Alacant, 28 de març de 1942) fou un poeta i dramaturg valencià, un dels més representatius de la poesia en castellà del primer terç del segle XX.
Obertament comunista, quan esclata la Guerra Civil Espanyola s’allista al bàndol republicà. A la fi de la guerra, és delatat i detingut, i jutjat i condemnat a mort al març de 1940. Cossío i altres amics intel·lectuals advoquen per ell i se li commuta la pena per la de trenta anys. El 1941, és traslladat al Reformatori d’Adults d’Alacant. Emmalalteix; de la bronquitis passa al tifus, i aquest es complica amb una tuberculosi. Se li ofereix penicil·lina a canvi que abjuri del seu ateisme, però ell s’hi nega. Finalment mor a la infermeria de la presó alacantina el 28 de març de 1942 amb 31 anys.
El febrer del 2011 el Tribunal Suprem d’Espanya va denegar la revisió de la sentència de Miguel Hernández argumentant que no tenia vigència jurídica, demostrant un cop més que Espanya mai no ha passat pàgina del franquisme, i deixant clara la farsa de l’anomenada “transició”.
Diccionari cultural 