Molta gent creu que lluitar és agafar un arma, però lluitar és unir-se per defensar una idea.
(Els Guiamets, Priorat, 6 d’octubre de 1915), membre de les Joventuts del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) durant la Guerra Civil Espanyola, és l’única supervivent catalana viva del camp de concentració nazi de Ravensbrück.
Nota: avui fa 100 anys.
Original en castellà: Aunque bajo la tierra mi amante cuerpo esté, escríbeme a la tierra, que yo te escribiré.
(Oriola, 30 d’octubre de 1910 – Alacant, 28 de març de 1942) fou un poeta i dramaturg valencià, un dels més representatius de la poesia en castellà del primer terç del segle XX.
Obertament comunista, quan esclata la Guerra Civil Espanyola s’allista al bàndol republicà. A la fi de la guerra, és delatat i detingut, i jutjat i condemnat a mort al març de 1940. Cossío i altres amics intel·lectuals advoquen per ell i se li commuta la pena per la de trenta anys. El 1941, és traslladat al Reformatori d’Adults d’Alacant. Emmalalteix; de la bronquitis passa al tifus, i aquest es complica amb una tuberculosi. Se li ofereix penicil·lina a canvi que abjuri del seu ateisme, però ell s’hi nega. Finalment mor a la infermeria de la presó alacantina el 28 de març de 1942 amb 31 anys.
El febrer del 2011 el Tribunal Suprem d’Espanya va denegar la revisió de la sentència de Miguel Hernández argumentant que no tenia vigència jurídica, demostrant un cop més que Espanya mai no ha passat pàgina del franquisme, i deixant clara la farsa de l’anomenada “transició”.
Antonio Gramsci, Els obrers de la FIAT
(Abas, 22 de gener de 1891 – Roma, 27 d’abril de 1937), escriptor, polític i filòsof italià d’origen sard. Antonio Gramsci va ser un dels fundadors del Partit Comunista Italià, el 21 de gener de 1921.
Llegit a: Odio a los indiferentes, recull d’escrits d’Antonio Gramsci per l’editorial Ariel.
María Eva Duarte de Perón, més coneguda com a Evita (Junín o Los Toldos, Buenos Aires, 7 de maig de 1919 – Buenos Aires, 26 de juliol de1952). Actriu i política, fou primera Dama de l’Argentina i segona esposa del president Juan Domingo Perón.
Jo no tinc pasta d’apòstol ni de messies. No tinc condicions de màrtir, sóc un lluitador social que compleix una tasca que el poble m’ha donat.
(Valparaíso, 26 de juny de 1908 – Santiago de Xile, 11 de setembre de 1973), metge i polític xilè. Va ser elegit president de la República de Xile l’any 1970, després d’aconseguir la victòria la coalició que encapçalava, l’anomenada Unidad Popular. El seu mandat com a president comprenia fins al 1976 però, el cop d’estat de l’onze de setembre de 1973 protagonitzat per sectors de militars contraris a les polítiques socialistes, recolzats per sectors reaccionaris de l’extrema dreta i pels Estats Units, va finalitzar aquell període democràtic d’intenses reformes socials. La seva mort es va produir durant el bombardeig al Palau de la Moneda pels militars colpistes, durant el qual es va suïcidar, defensant fins al darrer moment el legítim govern que representava. Aquell tràgic final va commoure a tot el món i el va fer esdevenir com un polític exemplar.
(Anenecuilco, Morelos, 8 d’agost, 1879 – Chinameca, Morelos, 10 d’abril, 1919) fou una figura prominent de la Revolució Mexicana que es va aixecar en armes contra del govern de Porfirio Díaz el 1910. És considerat un dels herois de Mèxic.
Des de 1909 Zapata era un dirigent dels camperols a Morelos, el seu estat natal. El 1911 es va convertir en el cap del moviment revolucionari del sud del país, demandant una reforma agrària radical (“la terra pertany a qui la treballa”, va ser el seu lema).
Després de l’assassinat de Francisco I. Madero i la presa del poder per Victoriano Huerta, la lluita armada s’incrementà i Zapata es va convertir en un dels caps revolucionaris més importants, introduint reformes molt radicals a Morelos, raó per la qual va ser assassinat amb traïdoria, suposadament per ordres del nou president i promotor de la nova constitució, Venustiano Carranza. No obstant això, el seu llegat i moltes de les seves demandes a favor dels camperols van ser incorporades a la nova constitució, la qual establia el repartiment de la terra gratuïtament a tots els camperols com a dret constitucional i una reforma agrària.
Original en castellà: Quien se para a llorar, quien se lamenta contra la piedra hostil del desaliento, quien se pone a otra cosa que no sea el combate, no será un vencedor, será un vencido lento.
(Oriola, 30 d’octubre de 1910 – Alacant, 28 de març de 1942) fou un poeta i dramaturg valencià, un dels més representatius de la poesia en castellà del primer terç del segle XX.
Obertament comunista, quan esclata la Guerra Civil Espanyola s’allista al bàndol republicà. A la fi de la guerra, és delatat i detingut, i jutjat i condemnat a mort al març de 1940. Cossío i altres amics intel·lectuals advoquen per ell i se li commuta la pena per la de trenta anys. El 1941, és traslladat al Reformatori d’Adults d’Alacant. Emmalalteix; de la bronquitis passa al tifus, i aquest es complica amb una tuberculosi. Se li ofereix penicil·lina a canvi que abjuri del seu ateisme, però ell s’hi nega. Finalment mor a la infermeria de la presó alacantina el 28 de març de 1942 amb 31 anys.
El febrer del 2011 el Tribunal Suprem d’Espanya va denegar la revisió de la sentència de Miguel Hernández argumentant que no tenia vigència jurídica, demostrant un cop més que Espanya mai no ha passat pàgina del franquisme, i deixant clara la farsa de l’anomenada “transició”.
(Barcelona, 24 de març de 1949) és un periodista català, un dels més prestigiosos del país gràcies als seus treballs en la televisió i la ràdio.
Sencer: Per primera vegada des de fa dècades, els seguidors del Barça del País Valencià no podran escoltar cap narració del joc del seu equip en la llengua pròpia en una transmissió comercial. Que el govern d’Espanya permeti que avui no hi hagi cap mitjà de comunicació audiovisual al País Valencià que s’expressi en la seva llengua és una deficiència greu de serveis comunicatius i, a més, un fet injust i intolerable.
El fet seria només ridícul, però és molt més. A València li han pres els mitjans propis i ara li lleven el senyal dels mitjans amb què comparteix llengua i cultura.
Els mateixos que es van carregar Canal 9 i la ràdio autonòmica ara han ordit, organitzat i executat un acte impropi del segle XXI a Occident; ells són els ideòlegs i executors del fet. Ara, tots els altres, polítics, empresaris, professionals, agents socials i ciutadans, si callem, en serem còmplices. No podrem mirar i callar. Es tracta d’un atemptat consumat que fereix l’ànima de tot un poble. És un acte de violència simbòlica, que fa mal. Els qui el pateixen se senten prou sols.
Per llegir la notícia sencera feu clic aqui.
(Philadelphia, Pennsylvania, 1928), lingüista (en aquesta matèria és professor del Massachussets Institute of Technology, MIT, una de les universitats més importants del món), escriptor, activista polític i filòsof. Fa uns anys va ser descrit a les crítiques literàries del New York Times, el diari més influent del món segons el mateix professor, de la manera següent: “Jutjat en termes de poder, rang, originalitat, i influència del seu pensament, Noam Chomsky és potser l’intel·lectual viu més important.” Sobta l’atenció no obstant, que la mateixa crítica, només unes línies més avall, reflecteixi com Chomsky pot arribar a molestar els poders, tot dient “si això és així, ¿com pot escriure coses tan terribles sobre la política exterior americana?”
Diccionari cultural 